Entrevista a José Navarro: gravetat i... sense ceba!

Jose Navarro-Salas va nàixer a Borriana l’octubre de 1962. Va obtenir la llicenciatura (1985)

i el doctorat (1989) en Física per la Universitat de València, amb premis extraordinaris. 

Ha realitzat diverses estades d’investigació en universitats i centres de recerca d’Estats Units i Euro-

pa. Ha publicat al voltant d’un centenar d’articles en revistes internacionals especialitzades. És co-autor d’un llibre sobre aspectes quàntics de forats negres, en la editorial IPC-World Scientific (2005). Actualment és Catedràtic de Física Teòrica a la Universitat de València i membre de l’Institut de Física Corpuscular. Ha dirigit vuit tesis doctorals i ha sigut investigador principal i investigador en diversos projectes de recerca nacionals i internacionals. Ha obtingut diversos premis, com el Premi “Investigadores Noveles ” de la Real Sociedad Española de Física (1991); el més recent, en 2017, atorgat per la Gravity Research Foundation.

Vam entrevistar-lo al seu despatx de manera distesa i agradable. Portava camisa. Vos deixem les seues respostes.

El professor José Navarro front al seu pissarró.

- Truita de creïlles, amb ceba o sense ceba?

Sense ceba, sense ceba. No sé si en compartiu l'opinió... (riu).

- T'agrada l'orxata?

Sí, m'agrada l'orxata. Fins i tot puc matissar-ho. M'agraden molt els tofolets que fan en l'orxateria d'Almàssera. Això és per als molt orxaters: orxata amb una bola de gelat, una bola que és crema d'orxata, o siga, orxata amb orxata. No sé si m'estic excedint en la contestació a l'entrevista... (riu)

- Fins les dos tens total llibertat.

Per a la gent que no et coneix, que deu ser prou gent de l'estudiantat, podries explicar què fas ara? Quin és el teu dia a dia com a investigador? Què estudies?

Jo em dedique, sobretot, un poc a la interfase entre la gravitació i la teoria quàntica. Un dels resultats més singulars o sobreïxents n'és la radiació Hawking. És el resultat més destacat quan es combinen la física quàntica i la relativitat general. Els forats negres deixen de ser negres i emeten radiació de tot tipus de partícules, en fi, tota la història que vaig explicar en la conferència del passat dijous. [Nota: la conferència tenia el títol: “Breu història de la radiació Hawking”]. En eixe context, n'hi ha moltes implicacions en cosmologia, l’origen de l’Univers, en la generació d’ones gravitatories en l’Univers primitiu, en el fons cosmic de microones, ... i també hi ha molts altres temes adjacents. El dia a dia són classes, discussió amb els estudiants de doctorat, col·laboradors, preparació d’articles, xarrades, etc.

- A l'hora d'ajuntar relativitat i quàntica hi havia prou problemes. Quins són?

Diguem-ne que, fent una gran simplificació i perquè la idea es puga comunicar més fàcilment, podem dir que el problema fonamental en combinar la física quàntica i la gravitació està en què, quan fas quàntica a soles, sempre tens com una espècie de referent, un bastó al qual recolzar-te, que és que tens l'espai i el temps ahí, que no et fallen mai. Quan vols incloure-hi la gravitació, com aquesta té a veure també amb l'espaitemps, perds aquest referent. És com si estiguérem veient una obra de teatre: tu en saps on està l'escenari, estan els actors i actrius representant l'obra... És com si l'escenari de sobte es tornara un actor o actriu! Ahí ja la resta del personal no sap ben què fer. El propi escenari comença a jugar. Eixa és la complicació que té el problema.

- Parlant de la radiació de Hawking... què va suposar el seu descobriment?

D'entrada va ser una combinació brillant d'eixes dues teories. Eixes teories, fins aleshores, estaven molt allunyades: la gent que treballava en física quàntica anava per un camí, i la gent que es dedicava a gravitació estava com a una altra galàxia. Hi havien pocs punts de contacte. El que va fer Stephen Hawking va ser que, amb 32 anys, les va unir de manera absolutament brillant i coherent amb les lleis de la termodinàmica. A la física poden canviar molt les teories i els models, però la termodinàmica mai no va a canviar. El fet que tot això estiguera combinat amb la termodinàmica va ser allò que va donar el "broche de oro". Va ser fonamental per començar a donar pistes, que no es tenien abans, sobre la gravetat quàntica. És un problema que continua obert, però va assentar les bases en aquest camp.

Per altra part, el seu treball és un article d'unes 20 pàgines que és una obra mestra, que combina una intuïció física realment fantàstica i habilitat de càlcul, que fa que Hawking estiga a l'altura dels clàssics. Pocs físics han fets contribucions tan crucials a la gravitació.

En poques paraules, el primer matrimoni parcial entre la teoria quàntica i la gravitació es va produir gràcies a Hawking, i ací estic sent injust amb altres físics. Posteriorment el van fer catedràtic en Cambridge de la mateixa càtedra que va ocupar Newton...

- El que estaves dient que, segurament, l'aportació més gran de Hawking és la radiació que porta el seu nom... has esmentat que els forats negres no són totalment negres... què vols dir amb això?

En la teoria de la relativitat clàssica, un forat negre és una zona de l'espaitemps de què no res pot escapar, ni tan sols la llum. Per tant, això significa que és l'objecte més negre, diguem-ne, i més gelat. Podem dir que és l’objecte macroscòpic més perfecte. Vosaltres esteu acostumats a raonar que suposar que la Terra és esfèrica és una bona aproximació; bé, doncs un forat negre, en última instància, si no rota, tendix a la simetria esfèrica perfecta. És conseqüència de la teoria.

No hi ha res que escape d’ells, aleshores són negres en el sentit més absolut que hi ha, i  Hawking es va atrevir a fer un article dient el contrari. Fa falta molt de coratge per, amb la seua reputació, arriscar-se amb un article a contra corrent. En alguns punts que matemàticament no estaven demostrats, va tenir la intuïció física de predir com deurien ser les solucions...  posteriorment s’ha anat complint tot. No sé si m’he perdut un poc en la resposta...

- Has escrit un llibre amb Alessandro Fabbri.

Sí. De fet Sandro entrarà enguany com a professor nou en la nostra Facultat.

- Tracta sobre evaporació de forats negres. Què vol dir això quan parles d'un forat negre?

Això va tot en un paquet. En el moment en què el forat negre ja no és negre i pot emetre - a més a més emet tèrmicament -, i com la temperatura és inversament proporcional a la massa, a mesura que augmente eixa emissió, la seua temperatura ha d'augmentar, encara que és un poc antiintuïtiu. En ser més calent, cada vegada aniria radiant més; acabaria, finalment, evaporant-se. En els anys 90 van haver-hi molts models simplificats de forats negres als quals poguera estudiar-se de manera més rigorosa eixe procés d'evaporació. El llibre tracta de versar un poc sobre tot això, eixa quantitat d'estudis que es va fer en eixa època, la vam concentrar i resumir.

- No sé si això ix un poc del tema que estem tractant, però, què voldries comentar sobre el recent article de Penrose, sobre el model CCC?

El model CCC és com una espècie d’univers cíclic. És un model, una teoria, un poc exòtica. En defensa a Penrose direm que, dins d'eixe model, en el seu últim article, conjecturava que algunes anomalies del fons còsmic de microones podrien tindre un origen en un procés d'evaporació d'un forat negre supermassiu, eixos que hi ha al centre de les galàxies, en un dels estadis de l'univers anterior, i eixa evaporació s'ha connectat amb l'univers actual: diferent i posterior. És un terreny especulatiu. No m'agradaria que semblara que en estos temes tot és especulació: Penrose és una gran figura de la física i les matemàtiques i és clar que els articles especulatius criden més l'atenció. L'article està dedicat a Hawking: van tindre una relació de simbiosi mútua.

- Per curiositat, és cert el rumor sobre la possible creació de microforats negres a l'LHC? Té cap sentit?

Bé, abans que es posara en marxa l’LHC, això era un dels temes més candents, que cridaven

molt l’atenció. De tot això no es coneix bé res. L’LHC ha donat resposta al Higgs, però de microforats negres i supersimetria no ha proporcionat novetats. Tot això va ser una hipòtesi especulativa perquè pressuposava que la força de gravetat a distàncies molt curtes seria molt més forta que la que percebem a distàncies macroscòpiques.

Assumia que la gravetat actuava d’una manera que, en principi, no és. No hi ha senyal d’això. El raonament feia ús també de la conjectura de l’arc de Kip Thorne, que diu que quan concentres matèria en un espai redüit, i en les tres dimensions espacials, es produïx un forat negre. Com vosaltres sou estudiants de Física i ja que hem esmentat a Kip Thorne [Premi Nobel de física en 2017], vos faria la recomanació general de llegir “ Agujeros negros y tiempo curvo” [Editorial Critica]. Parla de forats negres, ones gravitatòries, de la teoria de la relativitat... amb un estil molt amé i divertit.

D'esquerra a dreta, Stephen Hawking i Albert Einstein.

- Breument, quin creus que és el futur pròxim del teu camp d'estudi?

Generalment, les fronteres dels camps d'estudi cada dia es van difuminant més... la investigació és cada vegada més multidisciplinar. Possiblement, les noves idees, les més importants que arriben en estos anys, sorgiran de la unió de diferents camps. Jo no em sent com una persona que treballe en un camp definit, fixat. M'agrada més veure'm com un lliurepensador. Potser m’interessa la radiació Hawking precisament perquè és combinació de diverses disciplines.

- Per a finalitzar: creus que existix cap part de la física que haja trobat el seu final amb la mort de Hawking?

Et referixes a la mort de Hawking? És a dir, que en morir Hawking ha mort una part de la física... sí? Doncs no, jo pense que tot el contrari. De fet, vos conte una anècdota. Hawking va començar el seu doctorat a principis dels anys 60, en temes de gravitació i cosmologia, i que no formaven part del “mainstream” de la física en aquella època. Als anys 50, a una de les revistes més importants, que és la Physical Review, es va preparar un esborrany d’editorial on deien que anaven a rebutjar tot article sobre gravitació ... afortunadament això va arribar a coneixement de John Wheeler - uns dels físics més influents -, i quan se’n va assabentar ho va parar de seguida. La recerca en gravitació i relativitat general, que en els anys 50 i part dels 60, era considerada marginal i discriminada, ha anat a més, i actualment ocupa una posició central en la física. Com l’esplèndid exemple de les ones gravitatòries, que han patit les seues dificultats molts anys i ara són a l’avantguarda. La mort d’Hawking coincideix amb una època daurada en la recerca en gravitació i la seua connexió amb la física quàntica.

Entrevista original de Desfase efectuada el dia 22 d’octubre de 2018. 
Revisada per J. Navarro-Salas el 4 de març de 2019.


Mor Stephen Hawking, l'home que volia comprendre tot l'Univers
Diari Ara